L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, us convida a la
Taula rodona
«L’Europa econòmica i social. Bioeconomia»
A càrrec d’Enric Munt, Ignasi Yebra i Josep Mª Viedma Marti.
Dijous, 17 de març a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar (Diputació 231 Barcelona)
amb la col•laboració de la Facultat de Filosofia de Catalunya
Joan Paredes Hernández, un home clau per entendre la Transició democràtica a les comarques gironines, va morir ahir d’accident als 83 anys. Vivia a Montjuïc i havia sortit a passejar cap a Campdorà, on el van trobar al migdia amb un fort cop al cap, causat, segons les primeres hipòtesis, per una caiguda. Va ser traslladat a l’hospital Josep Trueta de Girona, on va morir ahir a mitja tarda. Deixa ví- dua i dos fills. Joan Paredes Hernández havia nascut el 21 d’octubre del 1932 a Girona i els seus pares eren originaris de Múrcia. Vivien al barri de Vista Alegre i el seu pare, que menava un ramat de cabres, va morir el 1937. D’aquella època, durant la Guerra Civil espanyola, recordava les sirenes que alertaven dels bombardejos, i que es refugiaven a les Pedreres. Va estudiar a La Salle i va haver de treballar ben aviat per guanyar-se la vida. Era un home de profundes conviccions cristianes i va passar per Acció Catòlica; va ser temptat per l’Opus, però va tenir sempre una visió religiosa oberta i humana, amb voluntat de treballar pels més desfavorits, que ha mantingut fins als últims dies. Del seu pas per l’escoltisme va descobrir una visió del país que va fer que s’impliqués en temes socials i, posteriorment, polítics. El regidor del català Joan Paredes va entrar a l’ajuntament franquista com a regidor el 1973. Tenia una explicació. L’oposició, que s’estava organitzant, havia decidit que calia entrar als ajuntaments per actuar contra el franquisme des de dintre. Era una època d’efervescència cultural, però molt perillosa, perquè el franquisme s’acabava però no volia admetre-ho i actuava amb contundència contra els moviments democràtics. Era l’època de Presència, de la llibreria Les Voltes, dels premis Prudenci Bertrana, i gent implicada va decidir organitzar una candidatura. Explicava Joan Ribas, el maig del 2011, que Jaume Curbet Hereu, també desaparegut, va ser un home clau per organitzar-la. Explica Ribas que es van fer reunions a casa de Curbet, de l’escultor Domènec Fita i de Joan Carbó. Aquest i Joan Paredes van ser els escollits per presentar-se pel tercio familiar, i Joan Paredes va ser regidor, mentre que Carbó no va entrar a l’Ajuntament per 16 vots. Sol, enmig de tots els regidors franquistes, li van encarregar que gestionés les escombraries com un càstig, però va fer una gran feina, ja que va netejar la ciutat. Joan Paredes, el 1967, havia descobert que no coneixia la seva llengua i es va posar a estudiar-la, i va descobrir, així també, la força del país. Quan va entrar a l’Ajuntament, i tot i que l’alcalde, Ignasi de Ribot, el va advertir que allà no s’hi anava a fer política, va començar a fer-ne, i de debò, tot i que els companys el feien sentir un intrús. A finals del 1974 es va adonar que tots els regidors parlaven en català entre ells, però que al ple tot es feia en castellà i va anunciar que ell parlaria en català. Va arribar també el debat sobre l’ensenyament del català, que havia començat a Barcelona, i va presentar una moció per destinar una partida per estudiar-lo. Es va quedar sol. Home de Pallach Va conèixer Josep Pallach i va decidir que confiava en ell. Van preparar el primer míting a Girona en vida de Franco, però van cremar el cinema Albéniz per impedir-ho. Es va fer a la plaça de Sant Agustí. Va treballar al costat de Curbet, Fita, Esteve Vilanova, Montserrat Hosta, Paco Pluma, Pere Thió… i van organitzar el partit. Eren socialdemòcrates i rebatien el comunisme. L’endemà del congrés del PSC-Reagrupament, Pallach va morir. Paredes va ser escollit diputat pel Pacte Democràtic el 1977 i va ser diputat fins que el 1978 es va aprovar la Constitució. Després va ser el segon de Joaquim Nadal en el primer ajuntament democràtic de Girona pel PSC. Hi va estar quatre anys. Després va decidir tornar a la feina d’agent comercial
Per Jordi Grau, Diari AVUI
Amics i amigues:
Institut Emmanuel Mounier Catalunya 